La unitat d'Espanya i els reis catòlics

MESTRE GODES, Jesús: Breu història de Catalunya. Edicions 62, Barcelona 1998.(Adaptació)
MATAS, J; GALOFRÉ, J; MASGRAU, R: Historia de Catalunya. Ediciones Primaera Plana, Barcelona 1992.(Adaptació)

Com va succeir el compromís de Casp?

Ferran el catòlic

El Rei Martí l’Humà (1356-1410), Rei de Catalunya, Aragó i Sicília, va morir sense descendència. Amb el anomenat  compromís de Casp, qui acabaria ocupant el càrrec seria  Ferran I d’Antequera, de la dinastia Trastàmara de Castella. Més endavant, regnaria Ferran II que contrauria matrimoni amb Isabel de Castella. Ambdós són anomenats els “reis catòlics”.
A banda de Ferran I,  hi van haver altres candidats ben situats. Tenien interessos i vincles amb diferents territoris. Per exemple, Lluís d’Anjou volia una Catalunya lligada a França, la qual cosa era mal vista pels catalans des de la derrota catalana a Muret (França).
Jaume d’Urgell, amb alguns vincles familiars amb Martí l’Humà, representava els interessos de Catalunya, però no els dels aragonesos, i a més, fou derrotat militarment per Ferran, que en ocasions, exhibia el seu potencial militar.
A València i Aragó, els nobles s’enfrontaven entre ells en funció de les seves preferències electorals, quan en realitat no feien més que evidenciar antigues i presents rivalitats.
Ferran, havia estat nét de Pere el Cerimoniós, però era castellà. No obstant, era el més poderós econòmicament i militarment Va saber aprofitar-se de les divisions i va forjar aliances entre sectors de la noblesa i part de la burgesia barcelonina. A més va tenir el suport del Papa Benet XIII, el Papa Luna (que cercava recolzaments mutus, a causa de la divisió de l’església (Cisme d’Occident). Després de 2 anys d’interinitat, a Casp, els compromisaris elegits dels diferents parlaments (Aragó, Catalunya, València), s’acabarien decantant per l’opció castellana de Ferran d’Antequera, de la dinastia dels Trastàmara.
La Corona catalano-aragonesa era una federació amb tres parlaments independents: Catalunya, Aragó i València, que enviaren els seus compromisaris a Casp (Compromís de Casp) on Ferran seria elegit.
El posterior casament de Ferran II (1479-1516), nét de Ferran I, (1380-1416) tamb Isabel de Castella, uniria dinàticament els dos regnes.

Hi ha unitat?
No en sentic estricte. Hi ha unitat dinàstica (es a dir, els reis formen part de la mateixa família) però seguieixen existin els 3 grans regnes peninsulars: Corona de Castella ( el més important econòmicamnet), Cornona d'Aragó i Regne de Navarra. Cadascún d'ells té el seu propi parlament, en aquella època, organs consultius vinculats als interessos dels grups de poder de cada territori.

Ramon d'Abadal: els monarques castellans no van fer canviar la trajectòria de Catalunya.
D'ABADAL I DE VINYALS, Ramon (1968): Les lliçons de la història. Reflexions sobre Espanya, Castella, Catalunya. Editorial La Magrana, Barcelona 2010

Tots els regnes del futur Estat espanyol tenien ara una mateixa dinastia. Les seves lluites, si aparentment els separen, de fet els uneixen molt mes que no els hauria unit la pau. Castellans es refugien als regnes catalanoaragonesos, catalans passen a Castella, a Navarra. ¿Qui triomfará? Doncs el triomf és per Castella, i deriva de Casp, segons l'historiador Ferran Soldevila.

N'està ben segur Soldevila que el triomf definitiu derivi de Casp?¿No es deixa enlluernar per dinasties i reis? Dinasties estrangeres han regnat sobre moltes nacions del món i l'empremta que hagin marcat sobre els seus regnes ha estat gairebé sempre superficial i passatgera. ¿Caldria esmentar aquí l'exemple d'Anglaterra. I no cal que anem tan lluny, que també Castella s'ha vist governada els últims quatre-cents anys per les cases forasteres dels Habsburgs, germànics, i dels Borbons, francesos.

El conflicte d'adaptació es resolgué, però, a Castella, com a Anglaterra, com a tants altres llocs, a favor de la nació .¿O és que la dinastia castellana de Catalunya era tan forta, tan genial, que la seva potencialitat fou la causa de tombar la balança al seu favor?

No negarem pas la importància que el factor personal ha tingut sovint en la història dels pobles, però tampoc sabríem prescindir de factors tant pesants com el social i el geogràfic.

En el cas present ens trobem davant de tots aquests factors: poble, dinastia, situació geogràfica. No sabrem pas concedir als monarques castellans de Catalunya l'emvergadura necessària per a desviar un poble de la seva natural trajectòria. Perquè fos així, i així va ésser, calia que el poble català fos feble.
I en aquesta feblesa hem de cercar la veritable causa que permeté la desviació. Aquesta feblesa en que consistia? Si considerem atentament la història de Catalunya un fet cridarà la nostra atenció: Catalunya ha estat sempre un poble petit flanquejat per dos pobles grans de força expansiva formidable: castella i França.

Jesús Mestre i Godes: Casp va imposar una dinastia forana
Cal situar-nos en el context d'una corona Catalano-Aragonesa que havia entrat en decadència econòmica feia temps.
Casp va imposar una dinastia forana a la Corona; el Casal de Barcelona, que havia cobert 540 anys des del moment que Guifré el Pelós pujava al poder (870) fins a la mort de Martí l'Humà (1410), deixava pas als Trastàmara de Castella. I tot cal dir-ho, sense gaires reticències per part de les oligarquies catalanes: ni s'adonaren del gran pas en fals que s'havia fet; entestats en les petites lluites de cada dia, mai no saberen valorar la immensa magnitud de la pèrdua. En un món on el governament reial prefigurava i determinava el sentit del país, ara, per tots els elements que confluïren a Casp, Catalunya esgarriaria la seva personalitat.
Casp fou el primer pas en fals.

La decadència demogràfica medieval de Catalunya

D'ABADAL I DE VINYALS, Ramon (1968): Les lliçons de la història. Reflexions sobre Espanya, Castella, Catalunya. Editorial La Magrana, Barcelona 2010.(Adaptació)
ROTGER, Agnés:La revolta dels remences. Revista Sàpiens 103, barcelona Maig 2011.

Quan es produí la invasió àrab, els habitants del territori que avui correspondria a Catalunya fugiren cap al sud de França (Septimània), cosa que no pogueren fer aquells que tenien per barrera el Cantàbric.

Jaume I, el conqueridor

El retorn a la terra d'orígen fou molt lent, i aquella migradesa inicial del poblament català explica la llarga durada de la reconquesta. Calen 3 generacions perquè es pugui repoblar Tortosa, Lleida, Fraga, Mequinensa... Després, un sobreesforç per repoblar amb pocs efectius Mallorca, València i Múrcia.
Catalunya ha patit sempre una debilitat demogràfica. A finals del segle XV, la Catalunya estrica no arriba als 300.000 habitants mentre que l'Espanya castellana ja en té 7 milions. D'Abadal, afirma: "L'expansió mediterrània ja no és una expansió en el sentit propi de la paraula: consisteix en una banda, en expedicions bèl·liques d'aventura, que no porten cua, per altra banda, en l'organització de factories comercials".
La pesta negra (1347-1351) i les seves rebrotades delmaren encara més la demografia de Catalunya i contribuïren a la decadència que s'agreuja amb l'esperit rendista de la noblesa, les guerres de remences (revolta social per abolir els "mals usos", drets abusius que els senyors tenien sobre els vassalls), una situació econòmica inflacionària, la pèrdua de pes polític de Catalunya respecte Aragó i València després del compromís de Casp... entre d'altres factors.

En el feudalisme un vassall era senyor d'un altre vassall

LÓPEZ ÍÑIGUEZ, Julio: El feudalismo.
Blog de Julio López Íñiguez

Castell medieval d'Almansa, Albac

El feudalismo se caracteriza por un tipo de relación social que se conoce como vasallaje, que se dio básicamente entre los nobles y el monarca. El vasallaje se define como un conjunto de instituciones que crean y rigen obligaciones de obediencia y servicio —principalmente militar— por parte de un hombre libre llamado “vasallo” hacia un hombre libre llamado “señor” y obligaciones de protección y sostenimiento por parte del “señor” respecto del “vasallo”. La mayoría de las veces laobligación de sostenimiento del señor implicaba que éste otorgara al vasallo la posesión de una extensión de tierra llamada “feudo”. El feudo o propiedad territorial fue la pieza clave de los lazos de dependencia entre un señor y un vasallo.


Por ejemplo, si un noble daba un feudo (tierras) a otro noble, éste se convertía en vasallo del señor que le otorgaba la propiedad. A su vez este señor era vasallo de otro noble (señor) que le había dado un feudo, y de este modo se creaba una cadena de señores y vasallos que se debían lealtad y obligaciones unos a otros. Así los nobles eran señores y simultáneamente vasallos. Nominalmente, todos los señores eran vasallos del rey. Sin embargo, enla práctica hubo señores feudales tan poderosos como el monarca. El monarca era un soberano feudal de sus vasallos a quienes estaba ligado por vínculos recíprocos de fidelidad. Los recursos económicos del rey residían casi exclusivamente en sus dominios personales como señor, y sus llamadas a sus vasallos tenían una naturaleza esencialmente militar. El monarca sólo era señor de sus propios dominios; en el resto de su imperio era en gran medida una figura ceremonial.


Dentro del feudo o espacio territorial de los señores vivían campesinos que no eran propiedad personal del señor feudal, pero tampoco eran hombres libres sino “siervos”. Los siervos tenían la obligación de entregar parte de su trabajo agrícola y de realizar determinadas obligaciones laborales para su señor. Para el siglo X la gran mayoría del campesinado vivía una condición de servidumbre. Es decir, los campesinos que ocupaban y cultivaban la tierra no eran sus propietarios. El campesino que era siervo de un señor feudal estaba totalmente sometido a la voluntad de su señor.
Aqui os pongo un enlace a un vídeo que os resumirá las principales características de esta sociedad. Es corto, para que no os canséis después del enorme rendimiento que tenéis en clase.
Vídeo sobre el feudalismme

L'edat mitjana no va ser un període obscur i en declivi

GOFF, Jacques le (2006): L'edat mitjana explicada als joves i als no tant joves. Viena Edicions, Barcelona 2007 (Adaptació)

Quan comença?

L'edat mitjana va durar molt de temps: al menys 1000 anys! Sovint pensem que va de l'any 1000 al 1500. Però va començar cap a l'any 500. El darrer emperador romà ha estat expulsat de Roma i reemplaçat per un rei bàrbar (paraula que vol dir estranger), Odoacre. És l'època de les grans invasions: unes provenen del nord (germànics), altres de l'oest (celtes) i més tard de l'est (hongaresos, eslaus). No es tractava de devastadors, si no de multitud de persones que es traslladaven pacíficament cap al sud per instalar-s'hi. Fins i tot, els vikings, que en realitat eren comerciants més que guerrrers.

L'edat mitjana va durar fins a la fi del segle XVIII
En països desenvolupats (Anglaterra, França, Europa septentrional...), la ciència va fer grans progressos, i es comencen a construir màquines eficients i ràpides. La màquina de vapor representa l'inici de la revolució industrial. A més, la Revolució Francesa és un veritable capgirament que afectarà al món sencer: posa fi a l'antic sistema polític, anomenat Antic Règim, i al sistema que s'anomena "feudal".

No és un periòde obscur i de declivi.
El nom d'edat mitjana prové d'aquells erudits i artistes del segle XV (l'època dels humanistes) que la consideren com un intemedi, entre el presenti l'antiguitat greco-romana. Hi veuen un període obscur, de declivi. A més, pensen que els homes medievals estaven limitats a la fe religiosa, que insistia en els molts pecats de l'home davant de Déu, i que això limitava les capacitats humanes.
L'art "gòtic" (el de les catedrals) consideraven que era un art "bàrbar"(estranger).
Al segle XVIII (l'anomenat segle de les Llums), seguien considerant l'edat mitjana com un període obscur en que la fe en Déu ofuscava la raó dels homes.
En canvi, els anomenats "romàntics" del segle XIX admiren l'estil gòtic i el consideren un art refinat i meravellós.
Europa neix a l'edat mitjana
El despreci a l'edat mitjana és notable. Es fa servir sovint aquesta expressió: "ja no som a l'edat mitjana!." Tractar una persona o cosa de "medieval" no és pas cap elogi.
Hem de saber, però, que Europa es constitueix durant l'edat mitjana. La civilització romana només afectava el sud d'Europa. A partir del segle V, les terres del nord d'Europa (Alemanya i Escandinàvia), de l'oest (Bretanya, Anglaterra i Irlanda, de l'est (Hongria i els països d'Europa central) entren poc a poc en un espai polític (apareixen els reis) i religiós comú, que constituirà la futura Europa.

Quan bàrbar volia dir estranger

GOFF, Jacques le (2006): L'edat mitjana explicada als joves i als no tant joves. Viena Edicions, Barcelona 2007 (Adaptació)

Nau vikinga

L'edat mitjana començar cap a l'any 500. El darrer emperador romà ha estat expulsat de Roma i reemplaçat per un rei bàrbar (paraula que vol dir estranger), Odoacre. És l'època de les grans invasions dels bàrbars: unes provenen del nord (germànics), altres de l'oest (celtes) i més tard de l'est (hongaresos, eslaus). No es tractava de devastadors, si no de multitud de persones que es traslladaven pacíficament cap al sud per instalar-s'hi. Fins i tot, els vikings, que en realitat eren comerciants més que guerrrers.

Orígen de les monarquies europees

GOFF, Jacques le (2006): L'edat mitjana explicada als joves i als no tant joves. Viena Edicions, Barcelona 2007 (Adaptació)

Clodoveu, rei dels francs

L'aparició dels reis és una gran novetat
Els orígens de la reialesa a Europa es remunten als segles V i VI. Així, els francs (poble germànic que ocupà part del'actual França) tingueren reis, dels quals el més conegut és Clodoveu; els ostrogots (germànics) també en tingueren, i el més famós és Teodoric, que tenia la seva seu a Ravenna (Itàlia).
Com s'esdevenia rei?
De dues maneres: per elecció o per naixement. Així, Hug capet fou elegit pels seus iguals (els altres senyors de la noblesa), l'any 987, Tot i això, la tendència principal va ser la de garantir la successió dels reis pel seu naixemenet, és a dir, crear dinasties (famílies reials) i en general, el successor del rei era el seu fill primogènit. Per exemple, a França i hagué la dinastia dels Capetsa partir del segle X i després la dels Valois a partir de Felip VI, al principi del segle XIV.


A Catalunya hi hagué la dinastia o casa comtal de Barcelona des del segle X, transformada en Casa d'Aragó en el segle XII, i la dinastia Trastàmara des del 1412.
Quina és la diferència entre els emperadors i els reis?
L'emperador romà únic va ser substituït durant l'edat mitjana per molts reis, cadascún al capdemunt d'un regne. L'emperador romà dirigia com un cap únic tot l'Imperi, i era designat emperador ja fos per naixement aclamació dels seus soldats.

Per què les catedrals són tant altes

 GOFF, Jacques le (2006): L'edat mitjana explicada als joves i als no tant joves. Viena Edicions, Barcelona 2007

Catedral de Chartres

Les catedrals (i també els castells) són grandioses, però sobre tot són altes, per impressionar qui les veu i les visita per fer-li experimentar una cosa encara més important: l'alçada de Déu en el cel. Les catedrals li estan dedicades, són casa seva.
A l'edat mitjana, la contraposició entre alt i baix es projecta en l'espai : l'alçada designa allò que és bell. Correspon a l'oposició entre el cel i la terra, entre "allà dalt" i "aquí baix" És per això que es dona tanta importància a la torre. Les mesquites musulmanes també tenen una torre que s'anomena "minaret", sovint molt estilitzat, que s'erigeix cap al cel: això vol dir que les dues religions competien a través de l'arquitectura a través de les seves "cases de Déu".

 Habitaulment les catedrals se situen dins les ciutats, que comparteixen entre elles per tenir la catedral més gran, la més alta i la més bella.
A la catedral, a més del bisbe, hi viuen els "canonges" del bisbe; matí, migdia i tarda canten "l'ofici" (paraula que vol dir "ocupació", "feina") en el cor de la catedral, la zona on hi ha el "cadirat" (seients de fusta amb respatllers, a vegades magníficament esculpits, on s'asseien per cantar).
Inicialment, fins al segle XII, aquestes esglèsies eren molt fosques: es l'art que s'anomena "romànic". Després, en l'art gòtic, es busca la llum i fins i tot s'acava identificant abans que res Déu amb la llum.