Història de Roma: Juli Cèsar

Juli Cèsar

Juli César va ser un polític que va voler posar al dia  l'envellida República, cosa que va portar a terme amb mètodes dictatorials, tal com denunciaven  els seus detractors, el defensors de la República.
Aquests republicans, però, no volien tenir en compte que el sistema polític vigent que ells consideraven representatiu i respectuós amb les decisions del  ciutadans (aquests participaven en  comicis per elegir els seus representants), estaven regits per una legalitat  que sols els  afavoria a ells, l'oligarquia nobiliària, molt rica, en general.

Els comicis (votacions) podien ser de diverses maneres:

• En els comicis tribuns, on cada tribu (avui seria l'equivalent d'una demarcació electoral) emetia 1 sol vot. Hi havia 4 tribus urbanes, les més poblades i que estaven situades al nucli urbà de Roma. Hi vivien comerciants, artesans, esclaus (aquests no votaven)... Les quatre tribus urbanes podien emetre sols 4 vots.

• Les 31 tribus restants, eren més aviat rurals: hi vivia l'oligarquia terratinent i aquells que treballaven les seves terres. Entre els primers i els segons hi havia una relació clientelar ( de clientela), per la qual cosa, el vot sempre anava a favor dels propis terratinents o altres nobles. Tot i ser molt menys poblades que la Roma urbana, emetien 31 vots, un per tribu. Així és com es guanyaven sempre les eleccions.
• Els comicis centuriats (ve de la paraula "centúria", equivalent a 80 soldats), eren de caràcter militar. Es censava als ciutadans en funció de la seva riquesa i, per tant, del seu armament disponible per a les campanyes militars. Els més rics, anomenats "equites", podien tenir un cavall i bon armament, per la qual cosa, eren censat per pertànyer  a l'escalafó electoral més alt. Eren els menys nombrosos, però els seus vots valien molt més que els d'altres escalafons inferiors. Era quelcom similar a l'actual Llei d'Hont: per tenir un diputat a Barcelona, fan falta moltíssims més vots que per obtindre'l de Soria, per exemple.

A la república hi havia 2 partits: els optimates (nobles de caràcter conservador, com Pompeu) i els populares (de caràcter més progressista). Els segons, com Juli Céar, per exemple, volien que aquell soldat ras que havia tornat d'una guerra de conquesta, que quan arrivaba a la seva petita propietat es trovaba amb els camps desatesos o abandonats (o fins i tot, venuts a un gran propietari), passés a tenir noves terres proporcionades per l'estat. Pels republicans conservadors, però, això era inacceptable. Com era inacceptable també que es volgués abolir l' esclavitud per deutes, donar dret de ciutadania a ciutats llunyanes de Roma (com Tàrraco o Gadir, com va fer Cèsar) o repartir aliments gratuïts als més necessitats de Roma. Per aquest motius, Cèsar era malt vist. A més, va ser odiat entre els optimates,  entre  perquè quan es va produir la detenció de Catilina va aconseguir salvar-lo d'urna condemna a mort segura 

Hi havia hagut altres defensor de fer canvis a la República, com els germans Grac, per exemple. Van intentar-ho, però no se'n van sortir i van morir assassinats. Més radical encara (d'un radicalisme jacobí, que pretenia un anivellament general similar al comunisme) era l'esmentat Catilina (al qual Ciceró va denunciar pel seu intent de complot contra els cònsols, als que pretenia assassinar per aconseguir el govern).

Pompeu també havia estat popular. De fet, quan Pompeu va tornar victoriós i ric de la campanya d'Orient, va llicenciar els veterans i no va fer pressió  militar al Senat , tot i que aquesta institució no va no va ni dignar-se a donar terres als soldats que tornaven del front.

Pompeu, però, va anar fent-se conservador, entre d'altres motius, per l'enveja als èxits militars i popularitat de Cèsar, i la separació de la seva muller, germana de Cèsar.

Aquest, heroi de les Gàlies, de retorn a Roma, va ser frenat pel Senat, que no el volien a la ciutat. Pompeu i el Senat volien impedir el retorn amb l'excusa que, tant temps a fora com havia estat, havia abandonat les seves responsabilitats polítiques com a Cónsul que era. Cèsar no va acceptar aquests arguments, iva travessar el riu Rubricó, va entrar triomfant a Roma. Tot seguit va perseguir a Pompeu per Hispània (batalla d'Ilerda) fins a Grècia, on el va derrotar.
Cèsar, fins el seu assassinat, seria dictador, amo i senyor dels destins de Roma tot i que va mantenir formalment les institucions republicanes.

Va nomenar el seu fill adoptiu, Octavi, el seu successor, amb la qual cosa s'inaougura una nova etapa de govern que anomenarem Imperi.

MONTANELLI, Indro (1959) Historia de Roma. Plaza&Janés, barcelona 1999.

CODOÑER, Carmen;  FERNÁNDEZ-CORTE, Carlos (1991) : 

 Roma y su imperio: Anaya, Biblioteca Básica de Historia,madrid 2005