Competitivitat del transport marítim de mercaderies

ABRIL, Guillermo: Así viaja todo. El País, madrid 18/11/2012 (Adaptació)

Un ejército de arañas mecánicas de cuatro metros de altura con seis ruedas trincan los contenedores a los pies de las grúas como si fueran piezas de Lego. En Algeciras, el America descargó 1.163 contenedores procedentes de China, Singapur y Corea del Sur. Cargó 24, rumbo al norte de Europa, hacia donde seguía la ruta. Uno de ellos, por poner un ejemplo, llevaba cerámicas valencianas cuyo destino final sería Noruega, previo transbordo en Hamburgo..

 Apenas se siente el oleaje, nos hace notar el capitán. Solo le inquietan las ondas a partir de seis metros. Es decir, las propulsadas por un tifón.

 Otro día en el calendario, el 29º desde que zarparon de Kwang Yang, en Corea del Sur y estan ya en Algecira, en el primer viaje en este cascarón construido por Hyundai Heavy Industries (empresa líder del sector; Corea es el gran astillero de buques mercantes). Un barco mayor lleva más carga a menor coste. Son décimas por cada unidad. Millones en la cuenta de resultados. La danesa Maersk posee las naves más rotundas del planeta, Emma y sus hermanas, construidas en 2006 con espacio para 15.000 TEU. La próxima generación rondará los 18.000. 

En este instante hay cerca de 16 millones de contenedores a bordo de uno de los casi 5.000 barcos portacontenedores que unen las grandes fábricas del mundo con sus ávidos consumidores; las huertas de un hemisferio con las mesas del otro; la chatarra de un país con las fundiciones del lado opuesto. En 2011 se transportaron 1.385 millones de toneladas de mercancías en el interior de estas arcas, un 15% de la carga total por mar (la principal partida tras el petróleo, las materias primas a granel y los cereales, que viajan en cargueros especiales); y se registró un tráfico de 564 millones de TEU, un 9% más que el año anterior. Desde 2000, su uso se ha incrementado un 250%.

China es la gran lanzadera. La fábrica del mundo. El corazón que bombea estos ladrillos de metal pletóricos de manufacturas y los reparte desde sus puertos: Shanghái, Hong Kong, Shenzen En el gigante asiático se localizan seis de los diez puertos con mayor volumen del planeta. En Asia se encuentran los ocho primeros. El continente suma el 60% del tráfico mundial de contenedores. De allí parten las dos grandes autopistas del mar hacia Estados Unidos y Europa. Las arterias por donde circula la sangre que hace girar el mundo; las muescas que agrietan las balanzas comerciales de los países acomodados: por cada 100 euros importados de China, España exporta solo 20. Los barcos arriban de oriente hasta los topes. Regresan con los bolsillos vacíos. Y el precio del flete refleja la asimetría: mover un contenedor de Asia a Europa ronda los 1.250 euros; por poco más de 200 euros le sacas el billete de vuelta.

Un futur més pobre per a Espanya

MUÑOZ, Ramón: España, destino tercer mundo. Editorial Deusto, 2023
(Introducció del llibre a de El País, 11novembre 2012)

Se han escrito muchos libros sobre la crisis, y se han quedado viejos antes incluso de que salieran a la venta. El doble error: aplicarse en un optimismo antropológico basado en la idea de que la historia siempre avanza y evaluar la actual catástrofe financiera y económica como si fuera una crisis cíclica más. Los hechos y el agravamiento de la situación están desmontando ambas falacias.
La confianza histórica en el progreso de la humanidad, con breves recesos, está instalada en la conciencia colectiva. Y se ha trasladado a la economía por inercia. Nada más lejos de la realidad. Como parte del llamado mundo desarrollado, los españoles hemos vivido entre 40 y 50 años de bienestar, una prosperidad inédita desde el comienzo de los tiempos. Ese periodo de riqueza ha sido la excepción, y no la regla como nos han hecho creer y hemos aceptado por comodidad.

La clase media como cimiento de esa bonanza es un invento reciente. No tiene ni un siglo de existencia. Y lo mismo puede decirse de la mayor parte de los sistemas de asistencia social —entre ellos, el nuestro— que han permitido la creación de esa especie a medio camino entre ricos y pobres en la que se basan las naciones modernas y desarrolladas. Pero, ¿en qué tablas de la ley está escrito que iba a durar siempre? La clase media está en peligro de extinción. Como a los dinosaurios, que antes que ella dominaron la Tierra, un meteorito la puede barrer de muchas partes del planeta donde se creía a salvo para siempre, como es el caso de España. Llámenle Gran Recesión, Gran Depresión o Gran Cataclismo. Lo de menos es el nombre, pero desde luego no se puede decir que sea una crisis más. Lo que estamos viviendo sólo en sus albores no tiene parangón histórico alguno. Ni siquiera la Gran Depresión de 1929 sirve de referencia. Desgraciadamente, de aquel marasmo se salió gracias a la Segunda Guerra Mundial. No parece previsible que un conflicto bélico vaya a salvarnos ahora. Así que nadie puede aventurar cómo escaparemos de ésta.

España está en el centro de esa vorágine de depresión económica sin salida que amenaza con destruir todos los lazos sociales que dan estabilidad a una nación y el futuro de varias generaciones.

Aunque el detonante ha sido el estallido de la burbuja inmobiliaria, la verdadera causa de que España haya caído en un pozo cuyo fondo no hemos tocado y, peor aún, no se perfile ninguna escapatoria, es que no producimos ya nada. En los últimos 30 años, hemos asistido a un escrupuloso proceso de desmontaje de toda nuestra industria (y de la agricultura) como paladines de la globalización. Algo que todos los países occidentales sufren, pero que ninguno ha celebrado como el nuestro. Todo lo que consumimos viene de mercados exóticos, de China, India, Bangladesh, Vietnam, Egipto…

“España está abocada a una suspensión de pagos y a una quita”
Hemos creado una sociedad low cost (bajo coste), de todo a un euro, productos baratos, vuelos baratos, viajes baratos. Arropados por la fortaleza de la moneda única, y cumplido el sueño de firmar una hipoteca por encima de nuestras posibilidades, los españoles nos hemos dedicado a viajar por los rincones del mundo, a comprarnos el último smartphone, a llenar las autopistas de 4x4… Ese espejismo de nuevos ricos sin ocupación alguna se ha esfumado, y ahora nos damos cuenta de que nos estamos convirtiendo en un país low cost, con sueldos low cost, sanidad y educación low cost, que camina indefectiblemente hacia la penuria. Un país de camareros, guardias de seguridad, funcionarios y albañiles en paro, cuyas generaciones futuras ya no van a viajar sino a emigrar. Y no van a vivir peor que sus padres, como ha acuñado el eslogan. Con suerte, van a sobrevivir como sus abuelos.


Los mercenarios del optimismo, como yo les llamo porque trabajan a sueldo de los que verdaderamente mandan y han arruinado al país, les han estado contando, y aún hoy lo siguen haciendo con total impunidad, que de ésta también saldremos. Y claro que vamos a salir, pero empobrecidos hasta unos niveles que no se recuerdan desde los años 50, con varias generaciones perdidas, trabajo escaso y mal pagado, y unos jubilados que van a ver esfumarse sus cotizaciones y sólo podrán aspirar a pensiones mínimas de caridad.

Pese a los mensajes tranquilizadores de los políticos y los medios de comunicación cómplices, el sistema financiero español está quebrado, con un nivel de endeudamiento brutal, tanto público como privado. Ni la Unión Europea, ni el Fondo Monetario internacional, ni el Banco Central Europeo, ni Alemania pueden engullir una deuda de 2,4 billones de euros para salvarnos. España como país está abocada a la suspensión de pagos, y a una quita sobre la astronómica deuda que ha colocado en los mercados internacionales en forma de letras, bonos y obligaciones y que es imposible devolver. Otros países lo hicieron antes como Tailandia, Rusia o Argentina.

El problema es que ninguno de ellos estaba sometido a una moneda común como el euro. Y es que el siguiente e ineluctable paso al default es la salida del euro y la vuelta a la moneda nacional, la peseta (o como quieran denominarla). Ese proceso puede pasar a su vez necesariamente por la palabra que más aterroriza a los ciudadanos: el corralito. Tarde o temprano, el Gobierno debería decretar una restricción de los fondos que se pueden retirar de los bancos. Inmediatamente después (o al mismo tiempo), decretaría una medida aún más desastrosa para los ahorradores: el corralón. Fijaría un cambio obligatorio entre el euro y la nueva moneda nacional con una devaluación que puede alcanzar e incluso superar el 50%. Automáticamente, los fondos depositados en las entidades financieras se convertirán en pesetas. Y de un plumazo, los depositantes perderán hasta la mitad de sus ahorros.

“Somos un país low cost, con sueldos, sanidad y educación low cost”
Ya ocurrió en Argentina en 2001 que adoptó de forma suicida el dólar como moneda nacional con la misma ligereza que nosotros nos pasamos al euro. La argentinización de España es hoy una realidad. Los jóvenes preparados tienen como única salida la emigración; el resto, es carne de cañón de las villas-miseria que se están levantando a las afueras de nuestras ciudades. Los trabajadores —los que tienen un empleo y los que lo buscan— van camino de convertirse en lumpen, sin conciencia de clase, con salarios de supervivencia, predestinados a jubilaciones con pensiones asistenciales.

España está ya inmersa en un retroceso de sus condiciones de bienestar que nos va a devolver a los estándares de los llamados países en vías de desarrollo, ese eufemismo empleado para definir a las sociedades que viven en un clima de penuria general y desigualdad, en donde sólo unos pocos se benefician de los periodos de crecimiento. No es nada nuevo. Así subsisten desde siempre millones de latinoamericanos, norteafricanos o asiáticos. Y así vivíamos los españoles en los años 40 y en los 50.

Y frente a lo que pueda pensarse, vamos a sufrir ese empobrecimiento con resignación, porque, paradójicamente, ese periodo de bienestar nos ha vacunado contra la revolución, nos ha desarmado para oponer resistencia frente a los poderes establecidos. Éste es un libro que pinta un futuro triste y no cree que haya escapatoria alguna. Por eso, no se lo recomiendo a optimistas o a votantes de partidos mayoritarios. Si acaso va dirigido a algún otro lector inquieto, harto de leer las mentiras patrocinadas que le han estado contando los diarios durante tantos años.

Forta disminució de la pobresa a la Índia

ROGOFF, Kennet: ¿Qué le sucede a la India?
El País, 11 novembre 2012
Rogoff és ex economista en cap del FMI i professor d'economia



M. Sigh, exprimer ministre

Con la liberalización disminuyó drásticamente la pobreza
Por desgracia, para un país tan pobre como India solo el rápido crecimiento sostenido puede conducir a progresos duraderos. La tasa de pobreza de India (un indicador que se reconoce es difícil de medir en términos conceptuales y prácticos) disminuyó en un 50% entre 1981 y 2010, y ahora no llega al 30% de la población, un logro extraordinario. No obstante, Asia Oriental, que crece más aceleradamente, ha experimentado un progreso significativamente mayor y su tasa de pobreza ha caído del 77% al 14% en el mismo periodo.
¿Por qué se ha desacelerado el crecimiento de India? Durante muchos años India se benefició del impacto a largo plazo de la lberalización económica de principios de los años noventa. En aquel entonces, Singh era ministro de Finanzas y tuvo una participación clave. Pudo tener el apoyo del FMI —que tenía una verdadera influencia política, debido a que India requirió un programa de rescate en 1991— para lograr respaldo externo y hacer frente a los enormes obstáculos internos a las reformas. Sin embargo, ahora, no hay un contrapeso externo a la presión política nacional, que está paralizando una mayor liberalización.
El actual déficit público ralentiza el crecimineto
Las principales agencias calificadoras se quejan cada vez más de la falta de una estrategia de crecimiento y de los excesivos déficits públicos de India. Sin embargo, el impacto ha sido limitado debido a la habilidad de las autoridades para endosar deuda a los bancos locales, las compañías de seguros y los fondos de pensiones cautivos (es decir, que podrian emplearse en iniciativas privadas que proporcionarian un mayor rendimiento).
Una liberalización no extremista es aún posible
El sector minorista es una fuente de ineficiencia que en efecto supone un enorme impuesto para los pobres de India mediante un aumento de los precios. En lugar de presentar demandas contra minoristas extranjeros como Wal-Mart, India debería estar buscando la manera de emular y beneficiarse de los métodos altamente eficientes de esta empresa. La infraestructura está mejorando lentamente, pero los caminos, los puertos, el acceso al agua y la red eléctrica siguen siendo pésimos en muchas partes del país.
Por supuesto, el Gobierno democrático de India no puede simplemente imponer su voluntad al público y destruir el medio ambiente para crear infraestructuras. No obstante, los obstáculos también incluyen la corrupción de burócratas y políticos en todos los niveles, una amplia red de resistencia a la reforma.
La descentralización federal comportaria un fuerte estímulo económico
La descentralización liberaría a los Estados con mejor desempeño económico. Además, mediante el combate a la cultura de dependencia de la ayuda pública en los Estados con peores resultados económicos, las regiones más pobres de India podrían beneficiarse también a largo plazo.
Por disfuncional que parezca la Europa descentralizada en estos tiempos, podría ser beneficioso para India ir en esa dirección, incluso cuando Europa lucha por centralizarse más. La descentralización puede parecer una idea poco realista pero también lo parecía la Unión Europea alguna vez. Si la nueva agenda de reformas de Singh vuelve a ser bloqueada, tal vez será el momento para una evaluación más radical.

 

http://economia.elpais.com/economia/2012/11/09/actualidad/1352465531_401187.html

Els corrrents marins

VARIS AUTORS: Ciencias de la Tierra y del Universo.Enciclopedia del estudiante. Editorial Santillana /El País, Madrid.
MONROE, James S; WICAN2006DER, Reed: Geologia. Dinámica y evolución de la tierra. Editorial Paraninfo, Madrid. Wikipedia

Els corrents d'aigua oceànica regulen el clima de la Terra. El fet que a les costes de Noruega hi arribi la Corrent del Golf permet que les baixes temperatures siguin menys rigoroses . Quan aquest corrent arriba a les aigües fredes de l'Àrtic, prendrà el camí de retorn per la costa est de nordamèrica, que en rep el corresponent canvi de temperatura.

Corrents superficials: càlids i freds
Cal distingir dos tipus de corrents: les superficials i les profundes. Ambdues són transportades a notable velocitat pels vents i la rotació terrestre.
El moviment de les superficials es circular com les agulles del rellotge a l'hemisferi nord, i en sentit contrari a l'hemisferi sud, tal com l'efecte Coriolis amb vents, cosa que ens permet entendre que el corrent del golf es dirigeixi cap a les costes noruegues i no cap les nordaamericanes.
Corrents profundes: freds
No reben la radiació solar i a més, tenen molta salinitat, cosa que reverteix en la profunditat.
L' Efecte convectiu de les corrents marines provoca el moviment i ascens dels nutrients de les zones més profundes dels oceans (Els fosfats, per exemple, molt importants per l'alimentació marina). L'orografia oceànica, en tots els cassos esmentats, condiciona el trajecte de dites corrents.

Formació del relleu terrestre: factors externs

VARIS AUTORS: Ciencias de la Tierra y del Universo.Enciclopedia del estudiante. Editorial Santillana /El País, Madrid.
MONROE, James S; WICAN2006DER, Reed: Geologia. Dinámica y evolución de la tierra. Editorial Paraninfo, Madrid

Meteorització química
Erosió kàrstica
Es produeix pel contacte amb l'aigua de les roques calcàries. La combinació amb l'aigua que entra per les dolines i el C02 que hi ha a la mateixa superfície, dóna acidesa a l'aigua, i en un lent procés que dura milers d'anys, crea les cavitats. També produeix coves amb estalagmites o estalactites quan una petita part del CO2 dissolt amb l aigua s'escapa i precipita una petita quantitat de calcita.
L'erosió de les coves per on discorren els aqüífers ha provocat també fenòmens com a Cuenca, on el conjunt de les roques s'han ensorrat i ja no queden restes de la cova. Seria també el mateix cas dels  "boscos de pedra", de Xina o de Madagascar. No cal confondre aquest darrer tipus de meteorització amb la mecànica, produïda pel vent, com es pot veure en roques i turons del Sahara o altres indrets.
Gorges
Alguns canons fluvials (per exemple, les gorges calcàries de Carançà, a França) també tenen l`orígen en aquest tipus de meteorització.
Meteorització física o mecànica
L'aigua subterrània
És molt abundant arreu del món. Als EEUU representa el 20% del total ,  i és l'orígen de la gran productivitat agrària al mitgoest d EEUU.  L'ús excessiu ha portat a pensar en importar-ne dels Grans Llacs. Dit abús són la causa que  a Califòrnia i a Mèxic, alguns edificis hagin perdut la verticalitat (la  manca d'aigua ha enfonsat algunes coves), com a la Torre de Pisa (en aquest cas, per excés d'aigua).
A les fonts termals, l'aigua surt calenta pel contacte del magma a certa profunditat o roques ígnies en procés de refredament. Les esquerdes a la superfície poden provocar l'anada i vinguda de l'aigua amb forma de guèiser, (el més famós, el de Yelowstone, que expulsa l'aigua cada 60-90 minuts). Quan aquesta arriba al punt d'ebullició, expulsa aire, gasos acumulats (s'ha produït una baixada de la pressió) i l'aigua de les capes superiors.
Glaciars, "aigües salvatges"...
Els glaciars, amb els seus circs, valls i llengües son un element erosionador de primer ordre. També ho són les "aigües salvatges",en terrenys erms; no tenen un curs fix i apareixen quan l'aportació d'aigua és superior a la que el terreny pot absorbir. Las Bàrdenas Reales,a Navarra en seria un exemple, com també les rambles del litoral llevantí.
També en són un exemple els glaciars, amb el seus circs, valls i llengües.

Mont Saint Louis

L'aigua del mar. El vent. La pluja
Les marees i onades colpegen els acantilats. Les roques grans queden al litoral acantilat i la sorra es desplaça a altres indrets.
Les dunes sorgeixen quan troben un obstacle. Llavors les capes de partículess s'hi han acomulant i formen els ergs.
La pluja té també la seva importància, doncs cau a 35 km/h. per tant, en terrenys amb poca o nula vegetació, és altament erosionadora.

Els processos antròpics
Serien causats pels humans. La sobreedificació costanera a Espanya en seria un exemple.

La formació del relleu terrestre: factors interns

VARIS AUTORS: Ciencias de la Tierra y del Universo.Enciclopedia del estudiante. Editorial Santillana /El País, Madrid.

Roques ignies
Configuren bona part de la superfície terrestre i oceànica, dons són les més abundants a l'escorça terrestre.

També s'anomenen magmàtiques per la seva relació amb el magma d'on provenen. Algunes surten a l'exterior, com el bassalt, que al refredar-se es solidifica, perd volum i s'esquerda verticalment (diàclasi).
El granit també es una roca magmàtica molt abundant, contituïnt serralades senceres, com als Pirineus o als Alps. Sorgeix quan s'escalfa i es refreda lentament a l'interior de l'escorça terrestre, però no surt expulsat com és el cas del bassalt.
L'aflorament de les roques es pot produir per l'erosió dels materials que les recobreixen o impulsades pels moviments tectònics: els Pirineus neixen de la pressió de la microloplaca ibèrica envers l'euroasiàtica.

Cretes del acantilat de Dover

Roques metamòrfiques
Son roques creades a partir  d' una gran pressió i/o temperatura. Les pissarres, esquists, gneis i marbres (que s'origina de la calç)  en son molt representatives.
Roques sedimentàries
Provenen de  l'esmicolament de les altres roques. Seria el cas de la roca arenisca, les margues o les cretes.

La muntanya de Montserrat
També és sedimentària. No forma part de cap serralada típica. Al contrari, el seu origen geològic és peculiar i la seva forma actual resulta de la combinació de dos factors: l’erosió i la presència de diàclasis, una mena d’enormes fractures verticals causades per falles que s’estenen com una xarxa al llarg i ample del massís. Per aquestes fractures s’ha anat infiltrant l’aigua que, a poc a poc, tot dissolent el carbonat càlcic dels conglomerats, ha format cavitats i canals on s’instal·la la vegetació. Aquests fenòmens combinats han provocat l’aïllament de les característiques agulles i, al subsòl, han contribuït a la formació de coves i avencs. Les falles i els moviments tectònics –com l’enlairament dels Pirineus, la separació de la serralada litoral i l’enfonsament de la depressió del Vallès i el Penedès– contribuïren a configurar Montserrat com una muntanya isolada, un relleu contundent enmig de terres més baixes.
Matèria orgànica
La major part de la superfície terrestre està també recoberta de matèria orgànica que permet el creixement de la vegetació. Aquesta matèria orgànica està barrejada amb restes de roques sedimentàries esmicolades.

Per que la inflació és perjudicial

BOLAÑOS, Alejandro: El alza del IPC situa en 5000 millones el coste de actualizar las pensiones. El País, 29/08/2012

Que una lleu inflació te conseqüències molt importants queda reflectit en aquesta notícia. La pujada de l'IVA ha portat a la inflació a un 3,5%, la qual cosa pot comportar un desviament del 1% del pressupost de pensions, que va sempre aparellat al IPC. No cal dir el perjudici que causa en tots els consumidors.

Que la Unió Europea tingui com a norma que el Banc Central Europeu no pugui augmentar la liquiditat  per reactivar el  crèdit, quedaria justificat amb aquest exemple, a banda d'altres motius que justifiquin aquesta política econòmica per part de les institucions comunitàries.

Diferència entre federalisme i autonomia

GAREA, Fernando: La España federal como medicina. El País, Madrid 29/11/2012

Segons el socialista basc Txiqui Benegas " la ddiferencia entre estado autonómico y federal "és solo nominativa". En su opinión, el autonómico "ha ido más allá deel federal en competencias y es más flexible por que permite hechos sigulares"  y que algunos tengan competencias sobre policia, prisiones o dercho civil, entre otras. El Alemania, en cambio, todos tienen las mismas. En España también es posible la cesión de competencias con el artículo 150.2 de la Constitución".

La deriva dels continents. Transformacions en l'escorça terrestre

REDFERN,  Ron: Orígenes. Editorial Paidós, Barcelona 2002
MONROE, James S; WICANDER, Reed; POZO, Manuel (2006): Geología. Dinámica y evolución de la Tierra. Editorial Paraninfo, Madrid 2008
VARIS autors: Ciencias de la Tierra y del Universo. La enciclopedia del estudiante.  Santillana (El País), Madrid 2005
 
Evolució de Pangea
El meteoròleg alemany Alfred Wegener va intentar explicar per que hi havia evidències que feien pensar que hi havia hagut una glaciació a l'Àfrica, prop de l'equador i fòssils de plantes tropicals, carbó...a Spitsbergen , prop del pol nord. També mostrà la coincidència de les siluetes costaneres i la geologia de zones actualment separades.
L'explicació que va donar és que, fa uns 25 milions d'anys, hi havia un únic supercontinent que s'havia desplaçat de sud a nord abans de dividir-se. Contínuament han anat apareixen evidències sobre aquests canvis, tals com les detectades per satèl·lits de la NASA on es poden observar cursos d'aigua extingits al actual Sàhara; s'han trobat restes d'un rèptil d'aigua dolça (mesosurus) al Brasil i a Sudàfrica...

Wegener va morir a l'hivern àrtic a l'expedició que havia fet al centre de Groenlàndia.

Els continents ara també es mouen
Dessota els oceans s'està generant nova escorça (oceànica) degut a l'activitat volcànica. L'expansió dels fons oceànics fa néixer i créixer les dorsals oceàniques. L'expansió és tant important que aquesta escorça penetra dessota els continents, fenomen que anomenem subducció.
Els sediments oceànics també ens mostren que els continents es mouen, doncs les zones allunyades de les dorsals oceàniques tenen molts sediments, mentre que les dorsals oceàniques i zones adjacents posseeixen poca sedimentació, una prova més de la seva expansió.

Al centre de l'oceà podem veure-hi la dorsal atlàntica

La formació de petroli
Es va formar fonamentalment al període cretaci (fa 60 milions d'anys). Els nombrosos microorganismes que  proriferaven a les aigües superficials van quedar enterrats per la sedimentació  la qual cosa va portar la gernació de petroli i pous petrolífers.
Però com és possible que també trobem petroli, a part dels oceans, també a zones continentals? Doncs per què, per exemple, la regió del Golf Pèrsic era prop de l'equador, on proliferaven microrganismes marins que van quedar  sedimentats, però en el temps, es van deslocal·litzar (de fet, fins i tot actualment la placa aràbiga encara s'està separant d'Àfrica i s'encavalca (es subdueix) dessota l'Iran). L'esmentada deslocal·lització es fa acompanyada de col·lisions que comporten subducció, i aquesta, genera la calor necessària per descompondre les mol·lecules dels microorganismes i formar petroli.  


Contactes entre plaques: divergents, convergents i transformants

El primer contacte divergent seria com el de l'actual Rift Valley

Els contactes poden ser divergents (unes plaques s'allunyen de les altres). No sols succeïx en les dorsals oceàniques, si no que pot iniciar-se amb un rift (RiftValley, a l'Àfrica, per exemple) i finalitzar amb una dorsal oceànica.










Pot succeir que les plaques xoquin entre elles; siguin de litosfera marítima o terrestres. En aquest cas  s'anomenen convergents.

Tres variants de contactes convergents. La última podria ser el cas de l'Hi

També es pot tractar de falles, con la de San Andrés (California), i la majoria provoquen activitat sísmica. Moltes poden ser submarines, doncs acostumen a estar al costat de les dorsals.

Falla de San Andrés (California)

 L' Himalaya , els Andes i també el conjunt Atles-Pirineus-Alps  son grans serralades provocades per contactes.

La Índia i els Andes, exemples

Marx: la plusvàlua, forma d'explotació del capitalisme

CORCUFF, Philippe (2005): Los grandes pensadores de la política. Alianza Editorial, Madrid 2008

Karl Marx

Segons Corcuff, "la explotación consiste en la extorsión por los explotadores del sobretrabajo producido por los explotados. Esta conceptualización se apoya en una teoría del valor/trabajo, inspirada en parte por los economistas clásicos como David Ricardo, según la cual, el trabajo es fuente  de valor.  En el seno de las relaciones de producción capitalistas, la explotación adopta la forma de explotación capitalista o extorsión de la "plus-valia" (o "sobre-valor"). La plusvalía constituye en cierto modo la diferencia entre el valor del trabajo creado por el asalariado y el salario que percibe para asegurar la reproducción de su fuerza de trabajo. Esta plusvalia sirve así para alimentar el proceso contínuo de acumulación de capital".

Rousseau: contra la propietat privada i la democràcia indirecta.

CORCUFF, Philippe (2005): Los grandes pensadores de la política. Alianza Editorial, Madrid 2008

J.J Rousseau

Segons Rousseau hi ha "desigualtats naturals o físiques", de poca importància. En cavi , no són acceptables les desigualtats socials (riquesa, honors, poder...), que tenen el seu orígen bàsicament en l'aparició de la propietat privada:

"El primero que, tras haber cercado un terreno , se le ocurrió decir esto es mío y encontró personas lo bastante simples para creerle, fue el verdadero fundador de la sociedad civil. Cúantos crímenes , guerras, asesinatos, miserias y horrores no habrían ahorrado al género humano quien, arrancando las estacas o rellenando la zanja , hubiera gritado a sus semejantes: ¨guardaos de escuchar a este impostor, estáis perdidos si olvidáis que los frutos son de todos y que la tierra no es de nadie (...)

 La desigualdad  moral, solo autorizada por el dercho positivo, es contraria al derecho natural (...), tal como va manifiestamente en contra la ley de la naturaleza, de qualquier forma que se la defina, el que un niño mande a un anciano, el que un imbécil guíe a un hombre sabio y el que un puñado de gente escupa vacuidades, mientras la multitud hambrineta carece de lo necesario"

ROUSSEAU; J.J (1754): Discurso sobre el orígen  y fundamentos  de la desigualdad entre los hombres.

Segons  Corcuff, Rousseau era partidari de la democràcia directa: " la soberania no puede ser representada por la nisma razón que no puede ser enajenada (...) .Toda ley  que el pueblo en persona no haya ratificado es nula."

ROUSSEAU; J.J (1762):Del contrato social.

Què és una Constitució? La Constitució espanyola

PÉREZ ROYO, Javier: Momento constituyente originario. 
El País, Madrid, 15/09/2012

Una Constitució és la llei més important d'un país, doncs totes les altres lleis queden subordinades a aquesta primera. Això vol dir que no hi poden haver lleis subordinades que siguin a la vegada superiors.

Congrés de Diputats

Per exemple, es diu que "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". (Article 2). L'article 1 diu que  "la sobirania nacional resideix en el pobre espanyol".
Per tant, seria contradictori amb la Constitució una llei de rang inferior (un Estatut d'autonomia, posem per cas) que permetés  la independència de un territori.
L´article 1 comporta  que si una atonomia volgués una separació d'Espanya, caldria un referèndum a tot el territori espanyol i que, per majoría, els espanyols acceptessin  la divisió del país.
Diu Javier Pérez Royo , catedràtic de dret constitucional, "la Constitución española son los artículos 1 y 2. Los 167 restantes artículos, así como las cuatro disposiciones adicionales, las nueve disposiciones transitorias, la disposición derogatoria y la disposición final no son más que desarrollo de las decisiones que se contienen en esos dos primeros artículos".
L'autor afageix que en alguns països un referendum independentista està reconegut legalment i és possible, com a Canadà i Escòcia, però no a EEUU .

http://pda.elpais.com/index.php?module=elp_pdapsp&page=elp_pda_noticia&idNoticia=20120914elpneppol_18.Tes&seccion=pol 

Autoritarisme (Hobbes) i democràcia (Locke, Montesquieu)

CORCUFF, Philippe (2008): Los grandes pensadores de la política.Alianza Editorial, Madrid 2008

Segons Hobbes (1651) el poder absolut del sobirà ve justificat per que "el hombre és un lobo para el hombre", per tant, "la única manera  de crear un poder común, apto para defender a las gentes del ataque de los extranjeros y de los agravios que podrian infringirselos ciudadanos de un mismo país  unos a otros (...) se le da a un hombre o a una asamblea de hombres, por mayoria, el derecho a personificar a todos (...) El soberano de una república (ya se trate de una asamblea o de un indivíduo) no està sujeto a las leyes civles".

Locke és pesimista com Hobbes sobre la naturalesa humana, però creu que els humans no sols hem de defensar la vida i les propietats, si no  que hem de defensar la llibertat. Per aconseguir-ho  cal una pluralitat de poders (el legislatiu i l'executiu), y a més considera que "la tirania, entendida como un ejercicio del poder que viola lo que es el derecho, un poder así, nadie puede tenerlo legalmente."

Montesquieu, també pessimista i  planteja que els diferents poders (ell ja parla de legislatiu, executiu i judicial) es limitin entre ells per així garantir les llibertats.El poder executiu, per exemple, depèn del "dret civil", o sigui, del que avui en diríem el poder judicial.

I si sortíssim de l'euro?

DEHESA,Guillermo: No habrá una ruptura del euro.El País, 19/ 08/2012 (Adaptació)
ALCAIDE, Carmen: El precio de abandonar la moneda única.El País, 19/ 08/2012 (Adaptació)
SOROS, George::La tragedia de la Unión Europea. El País, 9/ 09/2012 (Adaptació).
.
 Segons de la Dehesa, les consequències que tindria aquesta ruptura serien:

Angela Merkel

1. Els estats del nord, especialment Alemanya,  tindrien una apreciació de la seva moneda, que els faria menys competitius al encarir-se els preus de les seves exportacions. 
2. Les monedes dels estats del sud es devaluarien respecte el dolar o l'euro: són països poc competitius i la seva producció es vendria sols si la seva moneda tingués poc valor. Aquesta situació portaria a la inflació i a la pèrdua del poder adquisitiu.
3. La desparació de l'euro comportaria la desaparició del mercat únic, sense barreres arancelàries.
4. Recessió mundial, doncs EEUU representa el 25%  del PIB (Producte Interior, Brut) mundial; l'a zona euro representa el 21% i el conjunt de la UE suposa el 27%. És a dir, les grans economies, afeblides, demanarien menys productes energètics, agraris, etc...Per tant, la demanda, decreixeria.

http://economia.elpais.com/economia/2012/08/17/actualidad/1345206773_671612.html

Segons Alcaide, aquestes podrien ser algunes conseqüències:

1. Els dipòsits bancaris (diners invertits al banc més interessos, que es poden recuperar sols en un determinat termini de temps), accions, plans de pensions, etc...és a dir, tot allò invertit a nivell internacional, perdria valor instantàniament.
2. Quan durant l'época franquista es practicaven les devaluacions, hi havia un empobriment respecte l'exterior, però no es notava per que els preus i els salaris no es movien. Ara, no està gens clar que els comerciants acceptessin la contenció de preus...És imprevisible.
3. El deute públic pendent el tindríem que pagar en euros.

http://economia.elpais.com/economia/2012/08/17/actualidad/1345208152_037754.htm

Segons Soros:

"Si  Alemania saliera y dejara la moneda común en manos de los países deudores, el euro bajaría y la deuda acumulada se depreciaría en consonancia con la divisa. Prácticamente todos los arduos problemas actuales se disiparían. Los países deudores recuperarían la competitividad; su deuda disminuiría en términos reales y, con el control del BCE, la amenaza de suspensión de pagos se disiparía. Sin Alemania, la zona del euro no tendría dificultad para dar el giro de 180 grados para el que, de lo contrario, necesitaría el consentimiento de la Canciller Merkel".

http://elpais.com/elpais/2012/09/06/opinion/1346961403_177822.html

Liberalisme: definició i crítica (segle XIX)

RODRÍGUEZ BRAUN, Carlos; RALLO, Juan Ramón (2011):  El liberalismo no es pecado. Editorial Deusto, Barcelona 2011.

Montesquiu, un dels
grans pensadors
que comparteix idees liberals

Extracte del text publicat pel sacerdot català Félix Sardà i Salvany libertad  l  l'any 1884. Segons ell, els principis liberals eren: "la absoluta soberania del indivíduo con entera independencia de Dios y de su autoridad; soberania de la sociedad con absoluta independencia de lo que no nazca de ella misma; soberania nacional, es decir, el derecho del pueblo para legislar y gobernar con absoluta independencia de lo que no nazca de ella misma, expresada por el sufragio primero y por la mayoria parlamentaria despúes; libertad de pensamiento sin limitación alguna en política, en moral o en religión; libertad de imprenta, asimismo absoluta o insuficientemente limitada; libertad de asociación con iguales anchuras".

Les retallades no son cojunturals, si no sistèmiques

KRUGMAN, Paul (2012).  Acabad ya con esta crisis!Editorial Crítica
http://economia.elpais.com/economia/2012/04/27/actualidad/1335547220_456230.html 

Segons Paul Kruman (Nobel d'economia 2008), la devaluació de la pesseta era una retallada encoberta de sous. Ara això és fa obertament per refer mínimament la competitivitat perduda.

Paul Krugman,
Premi Nobel d'economia

Krugman planteja amb tota cruesa, ja fa anys, quina és la nostra realitat econòmica. A no poder davaluar la pesseta (forma encoberta que fa anys permetia als governs de baixar els sous i ens tornavem a situar en un marc més o menys compeitiu- no queda altra opció que baixar-los "de facto". És la única manera de refer la competitivitat. I així s'està fent doncs, la nova reforma laboral facilita la possibilitat que, en lloc de fer un ERO, l'empresa opti per les reduccions salarials.

Evolució del concepte "democràcia"

MOSTERIN, Jesús (2008):
La cultura de la libertad
Editorial Espasa Calpe.
Col·lecció Gran Austral, Madrid 2008
Aquest llibre es pot trobar a la Biblioteca Joan Triadú (Vic)

La democracia grega
Era molt diferent a la que coneixem actualment. No la podem idealitzar, doncs tampoc era massa participativa i  hi  abundaven els demagogs, com per exemple Alcibíades, que es dedicà, sense escrúpols,  a que als atenesos  s'enfrontessin sense contemplacions amb els espartans.

Jesús Mosterín

La "democràtica" Atenes també va sotmetre a  l'expoli econòmic a quasi tota la hèlade, després de considerar que, sense ella, la resta de ciutats poc haurien pogut fer per enfrontar-se als perses i per tant, calien ser compensats amb escreix.

 Nosaltres en parlem molt de democràcia, però sorprèn el fet és que .pocs  textos antics parlin . Plató, quasi  ni l'esmenta.

Aristòtil va interessar-se'n.  Per a ell, les diverses formes de govern canvien constantment, evolucionen, es transformen...Per exemple afirmava que la democràcia condueix a la demagògia i aquesta a la tirania. Si pensem an Mussolini o Hitler, Perón, Chavez i. tants d'altres represntants electes, hauríem de donar-li la raó .

La democràcia actual
La democràcia actual  prové dels plantjements de J. Locke. Per ell, la llibertat individual  passa per davant dels interessos de l'Estat. Aquest Estat no pot ser opressiu, i per això  es convenient de dividir  el poder en legislatiu, executiu i judicial.

La demagògia, però,  s'ha enquistat també en  la  nostra democràcia. Els polítics poden fer promeses de l'estil: "aturarem la pobresa", "crearem llocs de treball"... quan en realitat això no depèn dels polítics, si no dels mateixos ciutadans.El que en tot cas pot fer el govern es impulsar una certa redistribució de la riquesa per als ciutadans.El govern ha de vetllar també garantir serveis bàsics, i donar seguretat jurídica i protecció contra la violència.
 
Com que els resultats electorals i  lapolítica concreta que es fa dia a dia no arcaven de satisfer a ningú i acostumen a ser frustrants, es tonen a produir noves eleccions que ens portaran noves frustracions. En cada nova contesa partidista, es vota menys per  l'oferta política que ens fan que no pas per la reacció: "votarem algú altre que vagi contra l'anterior", i així succesivament.

La democràcia liberal requereix que les persones confiïn en elles mateixes, no en l'Estat. A més, cal que  no actuïn com els protagonistes del "dilema del presoner", d' Albert Tuker (1905-1995). Els protagonistes d'aquest dilema son dos sospitosos detinguts per la policia i. Es poden produir 3 situacions :

•  Un d'ells admet l'acusació i l'altre calla . Al primer li correspondran 10 anys de presó.
• Tots dos admeten haver comés part del delicte, això els hi computarà 5 anys de presidi a cadascun.
• Cap d'ells diu res. Això suposarà un any de presó per cadascun. 

Si ambdós haguessin haguessin callat haurien obtingut el millor resultat. Què vol dir això? Que amb massa freqüència grups professionals, sindicats, empreses...  busquen avantatges, privilegis, protecionisme que els hi pugui donar l’Estat. Son privilegis que en un principi els beneficien, però que finalment,  ho acaben distorsionant-ho tot i ens perjudiquen com en l'exemple que hem posat.

Els polítics democràtics no son més bons ni més savis que els d’una dictadura. Tenen, segons Karl Popper una avantatge, que consisteix en que la democràcia evita continuats banys de sang . Popper ens diu que cal replantejar la qüestió, i en lloc de pensar qui caldria governar, caldria treballar per pendere les mesures adients per evitar que els polítics corruptes i incompetents ens facin massa mal.

En una línia similar es manifestava W. Churchill, pel qual la democràcia és un mal sistema polític, però la resta són encara pitjors.
 
Cada vegada hi ha més consens que una bona opció es utilitzar, per a càrrecs clau, a persones desvinculades de l'àmbit directe de la política. La independència política de la Reserva Fedral d' EEUU  respecte el governva permetre frenar la greu inflació que tenia EEUU, Al 1997. Guanyades les eleccions, pels laboristes, Gordon Brown va prendre una primera decisió dràstica: renuncià per sempre al control del Banc d’Anglaterra. No cal dir que el BCE va seguir amb l’exemple.

El poder no funciona com el mercat
Per que el mercat  funcioni, cal que hi hagi iniciativa. Això es quelcom que ha faltat de manera endèmica a Espanya. Des de el Segle d'Or tenien més valor personal el  prestigi que donaven  l'herencia i els títols o les conquestes militars,que no la iniciativa individual. L'empreneduria era cosa pròpia de  jueus, altrament dits "marranos". Velázquez no volia que constessin les factures de les seves obres, doncs aspirava a títols honorífics.

Només cal veure quina imatge tant dolenta tenen els rics en les obres de Calderón, cosa que contrasta  amb l'apreci que mereixen en la cultura calvinista.

Del mercat (botiga, hiper, concessionari...) en sortim satisfets,  perquè comprem allò que volem,`però això no succeeix en la "compra" política (les eleccions, per exemple)  doncs els perdedors es senten frustrats. El monolitisme de  les ofertes partidistes, que ens deixen insatisfets, i caldria revisar-ho.

El sistema nord americà és més flexible perquè hom pot votar republicà o demòcrata, no pel "paquet" homogeni de productes que ens ofereixen, si no per que la varietat fa que el meu vot no estigui captiu d'un o altres.

El poc apreci dels grecs al relativisme, va fer néixer la idea d'uns drets personals universals

J. Locke

MOSTERIN, Jesús (2008): La cultura de la libertad Editorial Espasa Calpe.Col·lecció Gran Austral, Madrid 2008

Els grecs veien relativistes les lleis, per això plantegen uns drets naturals que estan per sobre de les legislacions concretes. Intueixen uns drets naturals, amb els quals els individus ja naixem i que no es poden conculcar.
Ala Roma de Ciceró és comparteix la postura grega: els drets naturals estan per sobre el que diu el Senat.

Al segle XVII es veuen com una oportunitat manera d'acabar amb les guerres d'Europa, un segle especialment sagnant.

Locke ens ensenya el camí que ens portarà als nostres dies. Afirma que abans que l'Estat, ja existien drets: dret a la vida, a la llibertat, a la propietat ...Cal dir que s'accepta que cal coerció per poder fer-los efectius., però quanta menys coerció i més llibertat, millor

Els actuals drets humans (1948) sorgeixen de les recents creades Nacions Unides després de la barbàrie de II Guerra Mundial.

Territorialitat i llengua, una font de conflictes?

MOSTERIN, Jesús (2008): La cultura de la libertad Editorial Espasa Calpe. Col·lecció Gran Austral, Madrid 2008
GUIBERNAU, Montserrat (1997):
Nacionalismes. L’Estat nació i el nacionalisme al segle XX Editorial Proa Barcelona 1977


La llengua Albert Einstein

 Mosterin considera que està fora de lloc la defensa del principi de territorialitat aplicat a la llengua. Les fronteres canvien, la emigració transforma les regions. ..A U S A, les paperetes electorals estan impreses en 30 llengües; a New Orleas els carrers estan retolats en castellà, francès i anglès. Molt diferent de països com Bèlgica. Canadà o Catalunya, amb legislacions específiques que vinculen la llengua amb el territori,elloc vincular la llengua amb les persones, com hauria de ser.

Montserrat Gibernau explica que aquelles persones que es manifesten "no-nacionalistes" no en fan cap defensa de la seva nació per la senzilla raó que ja la tenen consolidat el seu territori i no hi ha cap perill de disgregació. Podríem dir el mateix de la llengua, doncs aquells pobles que tenen una llengua minoritària en perill d'extinció o decreixement, necessitem emprar recursos i estratègies per a la supervivència.

No obstant, cal evitar excessos nacionalistes: "Prefereixo un país amb la seva llengua encara que no tingui llibertat, que no amb llibertat i sense llengua.",deia Edmoon de Valera, primer president de la Irlanda independent.

L'envelliment de la població actual es deu a dues causes: la baixa natalitat i l'allargament de l'esperança de vida. Hi ha, però, altres factors socials i culturals

TRUIMEREE, Pierre Jean(1996) Las poblaciones del mundo Editorial Càtedra Madid 1997

Temps enrere, pels nostres avantpassats, tenir un fill era una inversió. Ara és una despesa, especial ment si tenim en compte l'allargament de l'edat de l'escolarització.

No necessàriament, però, és una qüestió econòmica. A França i d'altres països europeus, es pot observar que moltes vegades les famílies més prolífiques són les més humils. Això vol dir que hi ha altres aspectes socials, (com per exemple l'alliberament de la dona; una dona que ja no creu que la seva funció principal dins la família sigui la funció reproductora), que tenen un pes demogràfic essencial.

El paper de la dona sotmesa a l'home ha existit i exixteix, en tenim molts exemples. Un de poc conegut però colpidor és el que ha suposat molt patiment per a moltes dones xineses.

A Xina, fins 1911, la tradició manava embolcallar els peus de les nenes. Amb el temps, el peu s'empetitia i es deformava; els dits es curvaven cap endins i es trencaven . Aquests peus es consideraven molt bonics, però la noia quasi no pdia caminar ni sortir de casa.
La nova dona alliberada farà ús dels mètodes anticonceptius. Ja fa temps que hem entrat en la segona onada d'anticonceptius. Si en la primera predominava el coits interruptus, l'abstinència o els preservatius, en la segona predomina la pastilla, el DIU i l'avortament, que es va estendre per Europa com un element assolit gràcies a les reivindicacions feministes.

En alguns països, molt especialment els de la ex-URSS, i de l'est d'Europa, l'avotament s'ha usat de manera descontrolada, i en alguns països ha provocat mes naixements que morts. El cas de Romania és significatiu: el govern va arribar a prohibir l 'avortament.

Hi ha altres factors socials i culturals que expliquen l'extraordinari envelliment que patim. Els estudis superiors s'han allargat i han inflluit en el retard de la nupcialitat. A partir dels 80 es va produï r una forta caiguda de la nupcialitat i va fer que a França el 50% de dones no casades (no necessàriament sense fills) tenien 50 anys.

No només els canvis socials i culturals tenen influència demogràfica, si no també factors com els desplaçaments periurbans que comporten les noves ciutats difuses i que suposen un entrebanc mes per la conciliació de la vida laboral i familiar.

Els bancs tindran que tornar els diners del rescat

http://economia.elpais.com/economia/2012/05/11/actualidad/1336732500_702749.html

Tindran que retornar 15.000 milions a un 10% d'interès

El minisre d'economia Luis de Guindos

 Les ajudes a la banca d'aquest maig del 2012, es donaran en forma de bons convertibles.Aquests bons funcionen com un préstec a tipus d'interès propers al 10% però es converteixen en accions en cas de dificultats. El reemborsament és a un termini de 5 anys 

Malthus no tenia raó: si que hi ha suficients recursos alimentaris per la humanitat

Thumerelle, Pierre-Jean(1996): Las poblaciónes en el mundo. Cátedra, Madrid 1997


No només la "revolució verda" demostra les errades del maltusianisme, si no que els mateixos creixements productius de la revolució industrial invaliden la seva teoria dels "rendiments decreixents"

Thomas Robert Maltus considerava que
l'augment de la població frenava
el creixement de recuros alimentaris
per a le futures generacio

Durante milenios, los hombres sólo han podido resolver los problemas planteados por su crecimiento demográfico extendiendo las tierras cultivadas con la desforestación o colonizando países vacíos o casi vacíos más lejanos. Así es como desaparece el bosque de la mayor parte de las llanuras de Europa y Asia oriental para dejar paso a los campos. Así es como las expediciones, más o menos aventuradas al principio, permitieron a grupos minúsculos de hombres extenderse desde los grandes focos de poblamiento. Si los límites alimentarios impuestos por la naturaleza al número de hombres eran casi inexistentes en estas tierras vacías, la población inicial siempre era demasiado poco numerosa para permitir a estos grupos hacerse demasiado importantes durante mucho tiempo, a falta de aportación migratoria regular.


"La revolución industrial y la transición demográfica introdujeron durante el siglo XIX en Europa, en América del Norte y en Australia, y más tarde en Rusia y Japón, una nueva dimensión: el desarrollo de la especie se aceleró bruscamente, sin necesidad de aumentar las superficies cultivables y el número de agricultores, gracias al aumento masivo de los rendimientos agrícolas, lo que modificaba completamente la situación. Las actividades dominantes de los hombres pasaron a ser las actividades industriales y terciarias, que sacan todo el partido posible de la concentración de hombres, pero que devoran las materias primas de toda la tierra. Han generado un nuevo tipo de poblamiento,en cuencas industriales y mineras, dando al fenómeno urbano una dimensión completamente diferente. Han provocado un gigantesco movimiento de las poblaciones y migraciones masivas sin precedente, facilitadas por el ferrocarril y el barco de vapor, y más adelante por el automóvil y el avión. Sobre todo, han permitido una densificación casi ilimitada; en menos de dos siglos, la población de los Países Bajos se ha quintuplicado, las del Reino Unido y Alemania se han cuadruplicado, lo que no ha impedido a estos países enviar una masa de emigrantesa los países nuevo".

Població i ocupació del territori
Població concentrada sols a algunes zones
L'autor del llibre ens presenta una ocupació del territori desigual entre zones habitables i no habitables.
Nordamericà , Europa , Àfrica (Ecepte la zona dels grans llaccs) no tenen excessiva població en termes absoluts, .però íi un gran grau de cncentració demogràfica. En canvi Japó, Corea, Taiwan, sud-est asiàtic son zones densament poblades en quasi la seva totalitat.

En canvi, EEUU i Candà tingin la meitat de la seva població concentrada a l'entorn dels Grans Llacs i la densament poblada zona nord, al costat de l'Atlàntic.. A Europa podriem tirar una línia vertical que anés de la zona d'Holanda i el Rin fins el nord d'Itàlia. Seria l'espina dorsal de la nostra zona de més població.


La totalitat del continent americà és, en conjunt, poc poblat,si exceptuem les Antilles. Ara bé , hi ha zones, com per exemple l'altiplà mexicà entre d'altres, que són compltamnet desertes o poc poblades. . Altres, com l'altiplà bolibià, on h iha Potosíñ son zones desèrtiques i no massa pobaldes, però on es treballa per extreure metalls, a més de 4000 metres, com tamé a Xile, a moltes mines de coure a 4000 m. Les dificultats de viure a aquesta alçada en dificulen les aglomeracions.

Deserts i deserts verds
Hi ha moltes de zones despoblades on la vida és molt difícil:.al Sahara (desert de Núbia, a Líbia), el desrt de Mauritània, o bé el de Rub Al Jaali i el de Nafud a Iran, el de Rajastàn en Afganistan, el Karakum a l'Uzbekitsan, el Gran Desert Salat i el de Lut, a l'Iran

A tocar el desert, la vida sols és possible a les ribes de grans rius, com el Nigeo el Nil. Alguns wuadis sumnistren aigua als cada vegada més escassos caravaners.

Podem parlar també de deserts verds: com és el , Congo, Guayana francesa,Surinam, Papua Nova guinea...

Treure un nou medicament al mercat és molt car

Adaptació de Los recortes del gasto sanitario ponen en peligro la I+D farmacéuticaEl País, 2 de juny del 2012

La indústria farmacéutica es todavia, junto con la del automóvil, la que invierte más en investigación y desarrollo en España, por delante de sectores como las telecomunicaciones y la aeronáutica. Representa aproximadamente el 22% de I+D realizada por la indústria española.

El coste medio de sacar un nuevo medicamento al mercado es de unos 1000 millones de euros. Supone entre 10 i 12 años de investigación arriesgada, ya que por cada fármaco que recibe el permiso de la agencia reguladora para que pueda empezar a comercializarse se analizan más de 10.000 moléculas. Si llega a la fase clínica tiene un 21,5% de posibilidades de ser aprovada. Solo tres de cada diez medicamentos comercializados generan ingresos que superan los costes de la Investigación + Desarrollo.

Además, una vez aprovado, el desarrollo del fármaco puede entrar en un proceso que puede durr 12 años. Sobre el compuesto se realizan diferentes ensayos en vivo i in vitro para confirmar su seguridad. Estos resultados pasan por las agencias reguladoras, que serán las que decidan si se pueden inicar los ensayos clínicos con humanos. En España, esta responsabilidad recae sobre la Agencia Española de Medicamentos Sanitarios.Actualmente muchos medicamentos de marca que han perdido la patente ya se encuentran en el mismo nivel de precio que los genéricos. Mientras, la facturación de genéricos se ha disparado un 32% en el último año y han experimentado una caída del 7% de los ingresos, lo que pone en jaque la I+D del sector. Según Farmaindústria se espera que la inversión disminuya 300 millones al año.

Política econòmica del franquisme

MOSTERIN, Jesús (2008):
La cultura de la libertad Editorial Espasa Calpe. Col·lecció Gran Austral, Madrid 2008

Dretes i esquerres

• En mayode 1789, se reunieron por última vez los Estados Generales de la monarquia francesa, donde cada estamento tenia su lugar asignado. En la cabecera de la gran sala hipóstila de los Menudos Placeres, bajo un enorme dosel escarlata , se sentaba Luis XVI en su trono dorado. A su derecha tomaba asiento el clero; a su izquierda, la aristocracia y enfrente, al otro extremo de la sala, el tercer estado -es decir, los que no eran clérigos ni aristócratas-.Se votava si o no, colocandose uno físicamente a la derecha o a la izquierda del presidente de la Asamblea. A partir de entonces, las nociones espaciales de derecha o la izquierda pasaron a adquirir un significado político. Se era tanto más de izquierdas cúanto más decididamente se estaba por la introducción de cambios drásticos en el antiguo régimen.(pàg. 95)

Era Franco d'esquerres?

• Lo habria sido si se identifica la izquierda con la antiglobalización, la empresa pública y la inflexiblidad en la contratación laboral.
• El general Franco nunca comprendió los mecanismos del mercado. Su política económica se basaba en la regimentación autártica intervencionista, completada por la deamagogia social y la negación de todo tipo de cambios, conflictos y problemas. El ideal franquista consistía en un mundo estático, donde nada se moviera: matrimonios sin divorcio, empleos sin despido, empresas sin quiebra, alquileres congelados. <8pàg 97)

Delictes monetaris

• "Con Franco era un "delito monetario" que un ciudadano español sacase su dinero honestamente ganado fuera del país o que invirtiese sus ahorros o comprase una casa en el extranjero. Incluso había un " juez de delitos monetarios" que todavia en 1985, diez años después de la muerte del caudillo, procesó al eminente jurista Eduardo García Enterría por sacar dinero para ayudar a su hija que vivía en Suiza. Un inglés o un alemán o un americano o un japonés tenían que pagar impuestos; pero luego podían gastar o invertir su dinero donde les diese la gana y sin pedir permiso a ningún burócrata.
• El españolito seguía siendo menor de edad. Miles de suizos eran bienbenidos si venían a comprar un Chalé en España, pero si un español compraba un chalé en Suiza, se lo procesava por delitos monetarios. La legislación de delitos monetarios fue introducida en España por Franco, que a su vez, la copió de Hitler, que la había inventado en Alemania para confiscaar los bienes de los judíos que huían de la persecución nazi y trataban de salvar algo de su patrimonio.

Innovilisme económic: impossibilitat de tenir una vivenda en lloguer

• Franco, en sus leyes, consagró un modelo que hacía prácticamnete imposible el alquiler de viviendas. Los propietarios ya nunca podrían disponer de sus propios pisos si estos estaban ocupados por sus inquilinos. Los alquileres de "renta antigua" quedaban congelados y los viejos contratos quedaban indefinidamente prorrogados. Había pisos enormes y lujosísismos en las calles más elegantes, cuyos inquilinos, por ser de "renta antigua" segían pagando un alquiler ridículo.
• Mientras todos los precios subían como la espuma, los alquileres no. España se convirtió en el país de Europa con menos viviendas de alquiler y con los alquileres más caros. Nadie que tuviera un piso se atrevía a alquilarlo; preferia dejarlo vacío. Miguel Boyer inició en 1985 la liberalización de los alquileres, pero la libertad de alquiler que introdujo (solo limitada por el período mínimo de dos años en los contratos) pareció demasiado atrevida y fue considerablemente aguada en 1994. De hecho, hoy, no se ha roto el rígido esquema franquista. (...) Dada la maraña legal y lentitud de la justícia, no hay manera de echar en un plazo razonable a los inquilinos morosos o gamberros que se niegan a pagar el alquiler o se dedican a destrozar el piso.

Creix l'agricultura a l'Àfrica

L'Eurropa de l'est també resulta molt atractiva pels inversors. Una hectàrea val 3000 euros a Rumania. La mitjana europea està entre 10.000 o 15.000 euros. A Bulgaria, les empreses espanyoles tenen 44.000 hectàrees.
No tot, però, són aliments. Els biocarburants tiben amb força. Desenes de multinacionals conreuen canya de sucre, blat de moro, d'oli de palma, yuca, jatropha...L'empresa espanyola Aurantia va arribar a un acord amb la República Democràtica del Congo de produïr biodiesel amb oli de palma en milers d'hectàrees.

Aquesta situació ha suscitat a fortes crítiques des de les ONG, com per exemple, Veterinaris sense fronteres. No obstant, la ONU defensa aquest augment dels conreus, ja des de la crisi alimentària del 2008, la ONU va començar a veure-hi una oporunitat pels països subdesenvolupats. Segons Sandra Avilés, de la FAO s'hauria d'aconseguir "fomentar la inversió internacional en explotacions agrícoles". El Banc Mundial ho recolza: "hi ha 445 milions d'hectàrees de terra amb potencial agrícola en el món que no s'estan utilitzant".

Borrasques, anticiclons, sistemes frontals...protagonistes del temps

BANQUERI, Eduardo: El tiempo. Ed. Perramón, Guías de Campo, Barcelona 2005.
FORBES, Scout: El clima. RBA Revistes/La magrana, Barcelona 202
VARIS AUTORS (Equipo de El Tiempo de TVE): El libro del tiempo. Ed. Espasa, madrid 2011
MEDINA, Mariano: La mar y el tiempo. Barcelona, editorial Juventud, Barcelona 1974

L'aigua i l'aire s'escalfen o refreden a ritmes diferents

Els canvis metereològics i, en consequència, el clima de les diverses regions del planeta, es deuen, fonamentalment, a que la terra i el mar s'escalfen i refreden a ritmes diferents: l'aigua s'escalfa ràpid i es refreda lentament, mentre que la massa terrestre ho fa en sentit contrari: s'escalfa depressa i es refreda també de pressa .L'aire fred té més molècules que el calent, per això pesa més i tendeix a baixar. Les molècules de l'aire calent, menys nombroses que les de l'aire fred, xoquen entre elles i per tant tendeixen a expandir-se: per això l'aire calent puja.

Què són les altes i les baixes pressions

Les borrasques (aire calent) provoquen inestabilitat, doncs poden contenir humitat abundant i pot descarregar aquesta humitat en forma d precipitacions (aigua, neu...) . A més, quan les borrasques llisquen per sobre d'una massa d'aire freda (o sia, un anticicló) poden provocar fotes pluges.

Què es un front càlid. Què és un front fred

Aquests solapament de masses fredes i càlides s'anomenen fronts. Hi ha, fronts càlids, però també fronts freds, en aquest cas, quan la massa d'aire fred llisca per dessota de la càlida. També es poden produir tempestes, però no tant abundants com quan hi ha un front càlid.

Els anticiclons porten estabilitat meterològica; les borrasques, inestabilitat

Les altes pressions o anticiclons (aire fred) porten estabilitat meterológica, doncs és molt difícil que l'aire fred contingui humitat i pugui descarregar en forma de precipitacions d'aigua o neu. A l'Antàrtida, al Pol nord, mai o quasi mai hi neva o i plou, encara que sembli estrany.

L'anticicló de les Azores condiciona el clima peninsular

L'anticicló de les Azores provoca el clima sec de la península

L'oest de l'Atlàntic és una zona anticiclònica (aire fred), Com és possible que no tinguem un clima més benigne i la península rebi tant poques pluges? Doncs per que l'anticiclò fa de pesada i compacta barrera de l'aire calent que ens pot arribar de l'Atlàntic.

És més, aquest anticicló, dit de les Azores, a s'aixampla per que redueix la fredor, i per tant, encara evita més l'arribada d'aire calent i humit que ens podria proporcionar precipitacions.

Per què en canvi, a Galícia o la cornisa cantàbrica tenen una climatologia inestable? Docs per que, tal com podem veure en els mapes, és la part més separada de l'anticicló i a més, la cordillera cantàbrica també contribueix a fer una barrera a l'anticicló.

Hi ha anticiclons freds i anticiclons càlids

Els polars sempre son freds. Ara bé, el de les Azores comença fred a l'hivern, i tal com es veu al mapa, i s'escalfa a l'estiu, i per tant s'expandeix
No arriba a escalfar-se tant com la borrasca: sempre té menys calor que la borrasca. Per tant, la temperatura del ciclons és quecom relatiu, doncs, si la massa anticiclònica ha augmentat de temperatura però encara és més freda que la veeina borrasca, segueix essent un anticló.Els anticiclons càlids, com el de les Azores, a l'estiu s'expandeixen, però aquest ascens té un límit: s'acaba la troposfera (uns 10.000 m.) i comença la estratosfera, on les temperatures baixen a -30 o -40 graus, que creen una inversió térmica que no deixen pujar més l'anticicló calent.

Medina explica que els anticiclosns i borrasques no ho son en termes absoluts.

El que defineix un anticicló com el següent  no és que la pressió sigui alta (encara que això sigui la cosa més habitual), si no que augmenti cap a l'interior.

En el cas següent , el que defineix a una borrasca és que la pressió disminueixi cap a l'interior.

Cal tenir en compte que les isobares  sols ens informen de la situació en la superfície, quan la realitat en alçada pot ser molt diferent:





El clima mediterrani, un cas excepcional al món
El fet que les altes temperatures estivals no provoquin pluges és una excepció climàtica deguda, com hem vist, a que estem afectats per un anticicló. Això permet disfrutar de les activitats de platja i lleure en general, cosa que no passa a altres indrets del món. Una consquènccia d'aquest fet és l'enorme desenvolupament del turisme de sol i platja que ens visita cada estiu

Més informació
Anticiclons i borrasques
Anticiclons freds i càlids
Anticiclons freds i càlids 2
Anticliclons freds i càlids 3
Anticiclons freds i càlids 4
Anticiclons freds i càlids 5
Anticiclons freds i càlids 6
Anticiclons freds i càlids7

Creixement important de les exportacions espayoles

COSTAS, Antón:Las "spanichs financial practtics" y la crisis. El País,15 juliol de 2012

Es tracta de les empreses de l'economia productiva que produeix tot tipus de bens (cotxes, tèxtils, vi...o serveis com el turisme).

S'ha mantingut la taxa exportadora a la ultima dècada, i des de el 2008 les exportacions han crescut a una taxa acumulada superior a la d'Alemanya o Regne Unit.